Les educadores de la guarderia ‘comunal’ de la Massana esclaten contra l’abandó que senten

Fa deu anys que al personal se li van retallar les condicions, especialment salarials, enmig d’una delicada situació que vivia Causes Pies; des de llavors no se’ls ha aplicat cap millora ni tampoc no està gens clara la situació empresarial

Exterior de la llar d'infants 'El Petit Príncep'.
Exterior de la llar d'infants 'El Petit Príncep'.

Fer pública la seva situació és l’últim que volien. Però consideren que hores d’ara ja és l’únic que els queda. Les educadores de la llar d’infants 'El Petit Príncep' de la Massana ja no saben a qui acudir per intentar ser escoltades. Una dècada després de veure com se’ls retallaven prestacions i després que tot i les promeses no hagin aconseguit cap millora senten un profund sentiment d’abandonament. Causes Pies, de qui formalment havia depès la guarderia, ni en vol saber res. I el comú, que en certa manera tutela el servei, tampoc no s’acaba d’implicar, asseguren.

Una recent reunió que van mantenir amb la cònsol major massanenca, Olga Molné, per tal que aquesta els donés resposta a les propostes plantejades per les educadores ha esgotat la paciència de les professionals de l’escola bressol. Almenys, de la majoria de la dotzena d’empleades que ara té l’equipament. Les educadores van constatar que ni la cònsol ni el comú “no estan oberts” a cap de les propostes que fan les treballadores. “Sempre hem sabut entendre la situació que es vivia a cada moment, però ara ja toquem fons i ens trobem en una situació límit”.

“Sempre hem sabut entendre la situació que es vivia a cada moment, però ara ja toquem fons i ens trobem en una situació límit”

Remarquen que el sou cada cop s’acosta més al mínim i, a més a més, no tenen cap expectativa laboral davant seu. No només això: és que ni tan sols empresarialment la seva situació no és clara. Causes Pies, de qui històricament era la llar d’infants, no en vol saber res i el comú, que és clar que necessita que es doni el servei a la parròquia i és qui acaba assumit els salaris, per exemple, tampoc no vol fer, afirmen les educadores, cap esforç suplementari. “Ara l’excusa és la Covid, però és que la situació ve de lluny”.

Fa una desena d’anys, aproximadament, i amb Josep Maria Camp al davant de la corporació massanenca, la guarderia i Causes Pies es trobaven en una profunda crisi econòmica. La solució, el rescat comunal, per dir-ho així, va passar per aplicar una retallada salarial als empleats, que superaven la vintena. La condició era: una rebaixa durant cinc anys plasmada en una annexe que s’incorporaria any a any al contracte i, posteriorment, retorn a les condicions inicials i els increments que s’escaigués.

Lluny d’això, quan es van complir aquells cinc anys, i ja amb David Baró com a cònsol -que sí que amb el temps afegiria mitja paga més prorratejada durant l’any- es va passar no a recuperar els salaris previs a la retallada sinó a consolidar la retallada i establir que el sou rebaixat passaria a ser el nou salari. Qui ho va acceptar, bé; qui no s’hi va avenir va ser liquidat. I així estan. Sense cap creixement salarial des de llavors més enllà d’un parell de puges irrisòries producte de l’aplicació d’un IPC recent.

“No només és el sou, és que no sabem a qui acudir”, perquè tampoc la direcció, assalariada com les educadores, dóna suport a les reivindicacions del personal

“I no només és el sou, és que no sabem a qui acudir”, perquè tampoc la direcció, assalariada com les educadores, dóna suport a les reivindicacions del personal. Ni fa costat ni serveix de corretja de transmissió ni interlocució amb qui sigui. És el comú, qui, en certa manera, aixopluga l’escola bressol. Però sense que l’equipament sigui del tot comunal ni molt menys. “Hem proposat un pla de millora, i ni tan sols un dia de vacances, n’hem tret”, afirmen les comunicants, totes amb llarga trajectòria al centre.

Tenir una dilatada experiència, però, no vol dir res. Fa poc, expliquen les interlocutores, una bona colla, s’han jubilat un parell de persones amb dues dècades llargues de bagatge i el salari el mateix que pot tenir la persona que acaba d’entrar. D’incorporacions, recorden, se’n fan les justes i per a casos molt extrems. D’aquí que les condicions laborals hagin anat a pitjor però el volum de feina i les responsabilitat no hagin minvat. Al contrari. I, de tant en tant, i veient les nul·les expectatives de futur, sempre hi ha qui plegat cremat de la situació.

Sort del ‘bon rotllo’ entre companyes

“L’ambient per la situació és tens. La sort és que entre les companyes ens portem molt bé i la feina ens agrada. Som vocacionals”, expliquen, tot deixant clar que els pares i les mares no han de patir. Que el nivell de qualitat de la llar d’infants no caurà perquè saben de la seva responsabilitat. I això no treu que s’hagin plantejat alguna plantada de protesta. Però també són conscients de les situacions familiars. I de la cançoneta que sovint han hagut de sentir. Que si volen millores, hi han d’haver més nens, més canalla. Més clients, vaja.

Però això no ha estat així molt temps. Recorden que en algunes ocasions puntuals fins i tot s’han superat els ratis normatius d’infants per educador. No és pas el cas ara. “Tenim el personal necessari per donar servei als nens que hi ha.” Amb la pandèmia, a més, ha davallat una mica l’assistència i, també, hi ha una regulació molt més estricta, amb unes limitacions molt marcades. Però, fins ara, “només es cobrien aquelles situacions límit i ningú no ens ha donat res. Ni les gràcies. Ens sentim abandonades”.

Comentaris (14)

Trending