La Generalitat ha seguit el que estableix la nova llei d’habitatge espanyola. Aquesta no estableix directament limitacions al lloguer, però sí que obre la porta a fer-ho en llocs on hi hagi una forta tensió de preu. Prèviament, per tant, les administracions responsables les han d’identificar. I això és el que ha fet ara el govern català.
Així, s’ha publicat una llista de fins a 140 municipis de tot el territori català. Entre ells, la Seu d’Urgell. De fet, és un dels pocs llocs del Pirineu que apareixen a la relació, juntament amb Sort, Puigcerdà o Ripoll. En el cas de la ciutat alturgellenca, no es pot oblidar que, indirectament, la situació del mercat a Andorra ha acabat repercutint també, ja que no són poques les persones que, en no trobar pis al Principat, han acabat baixant a viure a la comarca veïna.
La llei estableix que als municipis que entren en la declaració, que ha de validar el govern espanyol, les rendes dels nous contractes no podrà superar el preu els darrers cinc anys i només es podrà aplicar l’IPC del termini mentre que els grans tenidors tindran com a límit el que es fixi en l’índex de referència del preu de lloguer
Per poder fer la relació, la llei fixava dos possibles requisits. Per un costat, que la càrrega mitjana del cost de lloguer o de la hipoteca sumant-hi les despeses i subministraments superi el 30% dels ingressos mitjans o de la renda mitjana de les llars del municipi. Per l’altre, que el preu d’arrendament o compra acumuli en els darrers cinc anys un creixement tres punts o més per sobre del que s’hagi incrementat l’IPC.
En el cas de la Seu d’Urgell es compleix, i amb escreix, el segon dels supòsits. Les dades fetes públiques des de la Generalitat evidencien com s’ha disparat el cost de l’habitatge, sigui en modalitat d’arrendament sigui en propietat els darrers cinc anys. Així, el lloguer mitjà el tercer trimestre del 2017 era de 382,90 euros. A finals de l’any passat, s’havia enfilat fins als 500. És a dir, una pujada del 30,6%. Si es descompta la inflació acumulada en aquest període (14,6%), la diferència queda en 16 punts. Per tant, molt per sobre del màxim de tres establert a la llei.
La situació encara és més exagerada si el que s’analitza és el preu de venda d’un habitatge. La mitjana el 2017 era de 94.580 euros. A finals de l’any passat, ja s’havia situat en més de 150.000. Un 58,7%. Una evolució que, com s’ha dit, en part recull les dificultats que es viuen a Andorra.
Per tant, queda clar que la Seu compleix perfectament els requisits per ser considerada un municipi tensionat en matèria d’habitatge. I què suposa això? Els propers passos són burocràtics. La publicació de l’anunci obre ara un termini de 20 dies perquè administracions, entitats i particulars hi puguin formular al·legacions. Si se’n reben, caldrà respondre-les i, posteriorment, la Generalitat haurà de tramitar una llista final i comunicar-la al ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, que haurà d’aprovar-la de forma definitiva.
La declaració definitiva tindrà una vigència de tres anys, prorrogables anualment seguint el mateix procediment que s’ha fet servir ara. La llei estableix que, durant aquest temps, als municipis inclosos les rendes dels nous contractes de lloguer no podrà superar el preu que estava vigent els darrers cinc anys. Només es podrà aplicar l’IPC d’aquest termini. I si el propietari de l’habitatge és un gran tenidor -és a dir, que tingui més de deu immobles urbans d’ús residencial o una superfície construïda superior als 1.500 metres quadrats-, la renda no podrà ser més alta que la fixada a l’índex de referència del preu de lloguer.
En tot cas, caldrà veure ara quan el ministeri aprova la relació definitiva. I, també, què passa a les eleccions generals previstes pel 23 de juliol. Des de les files del Partit Popular ja s’ha assegurat la voluntat de derogar la llei si entren al govern. I, per tant, en aquest cas tot podria quedar en paper mullat.